Modes gregorians, breu explicació

Modes gregorians

Anomenats així perquè es van utilitzar en el Cant Gregorià, atribuït al papa Gregori el Gran (590-604) que, segons la tradició medieval, va ser el que va organitzar els cants litúrgics a l'Església Romana. També se'ls coneix amb el nom de modes eclesiàstics, perquè va ser l'Església, amb el seu ús, la que major difusió els va donar, si bé van ser usats, en les seves composicions, per autors profans com a trobadors.

Cadascun d'aquests modes correspon amb una escala diatònica formada per un pentacord i un tetracord.

Existeixen vuit modes: quatre autèntics i quatre plagals. En els autèntics el tetracord precedeix al pentacord i en els plagals el tetracord antecedeix al pentacord, en sentit ascendent en tots dos casos.

Els modes autèntics -o originals- es corresponen amb la numeració imparella, és a dir, són els números u, tres, cinc i set i els plagals -derivats dels autèntics- es corresponen amb la numeració parell, és a dir, són els números dos, quatre, sis i vuit. També es poden nomenar utilitzant termes llatins com Protus, Deuterus, Tritus i Tetrardus.

Aquests modes tenen una sèrie d'elements característics que són:

• La nota final (finalis), nota sobre la qual es construeix l'octava diatònica i que en la pràctica és l'última -no sempre- nota de la melodia.
• La nota tenor, repercusio o to de recitació, al voltant de la qual s'estableix la melodia.
• L'àmbit sonor en el qual es mou el mode i que correspon aproximadament a una octava.
• Cada mode autèntic i el seu corresponent mode plagal tenen la mateixa nota final. La repercusio o recitativa està, en els autèntics, una cinquena per sobre de la final, i en els plagals, una tercera per sota de la repercusio del mode autèntic corresponent. Si recau sobre la nota Si, se li fa ascendir a Do (ja que el Si amb el Fa formen un tritó, una quarta augmentada que en aquesta època era considerada com "Diabolus in musica".
• Es classifiquen en funció de les notes finals que són Re, Mi, Fa i Sol
• La melodia en els modes autèntics es troba escrita sempre per sobre de la final, si bé a vegades pot descendir per sota d'ella una nota, i en els modes plagals la melodia normalment descendeix diverses notes per sota de la final, per la qual cosa aquesta característica és un bon sistema a primera vista per a diferenciar els modes autèntics dels plagals.

Característiques de cada mode en particular:

MODE 1r - PROTUS AUTÈNTIC

La nota final és Re, la repercusio o recitativa és, una cinquena ascendent, La i l'àmbit normalment d'una octava, de Re a Re:


MODE 2n - PROTUS PLAGAL

La nota final, com en el seu corresponent autèntic, és Re i la repercusio és Fa, tercera per sota de la repercusio del mode primer o si es vol sisè grau de l'escala, exceptuant el Si depenent si partim d'ell o si arribem a ell. L'àmbit és del La a La.


MODE 3° - DEUTERUS AUTÈNTIC

La nota final és Mi, la repercusio o recitativa és Do (com la cinquena ascendent recau en el Si cal passar a la següent nota, el Do) i l'àmbit del Mi a Mi.


MODE 4° - DEUTERUS PLAGAL

La nota final, com en el cas del mode tercer, és Mi i la repercusio és La (el sisè grau de l'escala sense comptar el Si) i l'àmbit de Si a Si.


MODE 5° - TRITUS AUTÈNTIC

La nota final és Fa i la recitativa Do, una cinquena a dalt, l'àmbit de Fa a Fa.


MODE 6° - TRITUS PLAGAL

La nota final és Fa, com en el seu corresponent mode autèntic, i la repercusio o recitativa és La i l'àmbit de Do a Do.


MODE 7° - TETRARDUS AUTÈNTIC

La nota final, o fonamental, és Sol, la repercusio o recitativa és Re, una cinquena a dalt i l'àmbit de Sol a Sol.


MODE 8° - TETRARDUS PLAGAL

La nota final, com en el seu corresponent mode autèntic, és Sol i la repercusio o recitativa és Do (el sisè grau de l'escala sense comptar amb el Si) i l'àmbit va de Re a Re. Observi's que l'àmbit d'aquesta manera coincideix amb el del primer, però les finals i les repercusios respectives no són les mateixes.