L'Antiga Roma, Breus apunts d'història de la música

 En realitat, Roma no va aportar massa a la música grega, ja que, encara que van conquistar els seus territoris, la cultura grega sempre va ser més important. Això sí, els romans van adaptar la música grega al seu caràcter. Sembla ser que l'estat o els propis mandataris romans no estaven d'acord a valorar la música, alguns la condemnaven i deien que calia tocar poc i amb moderació, tal és el cas de Tullius Cicero.

Els virtuosos de la música eren respectats i considerats en tot l'Imperi. Estudiaven sota la tutela de memorables mestres; havien de portar una vida metòdica i sana; realitzaven gires de concerts per l'Imperi i van rebre pagaments importants i nombroses famílies patrícies van continuar la pràctica que s'havia iniciat amb els famosos Gracchus, Tiberius Sempronius cap al 110 a. C., d'enviar als seus fills a les escoles de música i de dansa.

Entre aquests virtuosos, destacaven els grecs com: Terpànder , gran citarista ( mestre de Neró) Poló i Mesòmedes de Creta, entre altres. 

En l'origen de Roma, apareixen els ludions ,actors d'origen etrusc que ballaven al ritme de les tibiae, un tipus d'oboè, instrument semblant al aulós grec, a vegades acompanyat de cant vocal.

Altres artistes, ballarins, reben el nom de histrions, que significa ballarí en etrusc.

D'aquests tipus de música no ens queda pràcticament res, excepte breus fragments, que Terentius Afer va usar en una de les seves representacions teatrals. El Carmen Saecularis, cant en estrofes per a cor de nens i nenes, es va estrenar en l'anys 17 a. C. 

Durant el regnat de Servius Tullius (578-534 a.C), sisè rei de Roma, van ser instituïts els Grups de músics en les Legions Romanes. Es van establir així, els Cornicem (tocadors del cornum) i els Tubicem (tocadors de la Tuba). Tenien graduació de sotsoficiales de l'exèrcit, el mateix que els banderers. Posteriorment, cap a l'any 400 a. C., aquests grups militars i cerimonials romans estaran integrats per flautes, cornus i trompetes de molt variades formes i grandàries i instruments peculiars com la flauta Syrinx i el Lituus (trompeta corba).

Lucius Cornelius Sulla Felix (138-80 a.C) va tenir entre els seus servidors al ric llibert Criògon, el qual comptava entre els seus propis esclaus a un gran nombre d'instrumentistes i cantants que s'encarregaven diàriament de mantenir un permanent ambient musical en la seva residència. En general molts esclaus eren entrenats com a músics.

Segons el musicòleg Paul Henry Láng, l'emperador Juli Cèsar August escoltava música d'orquestra, mentre navegava per la badia de Nàpols. (Pompeia) i Neró , a més d'exhibir les seves pròpies qualitats de citarista, va implantar l'any 60 els Festivals Sagrats, en ells la música complia un important paper. Més tard , l'emperador Titus Flavius Domicianus va establir els Ludi Capitolini (Jocs Capitolíns), en els quals es va premiar l'actuació d'instrumentistes, músics, cantors i poetes. Convertint-se així la música en espectacle .

En múltiples actes i cerimònies, militars i rituals, es va fer freqüent la utilització de diversos instruments com ara la Buccina ,trompeta plegada amb filtre desmuntable, la Tíbia que, al principi era una flauta d'os, després va passar a ser transversal i el Tympanum o Pandereta. i el cerní, semblant a una trompa, i la tuba , una trompeta recta amb sons greus, el litus, trompeta de tub llarg. Com a instruments de percussió usaven els platerets, timbales i panderos. També era molt popular la lira. 

Més tard, amb les conquestes romanes, la música s'enriqueix gràcies a les aportacions d'Egipte, Síria i Hispània. Tornen a aparèixer la citarodia, versos recitats amb cítara, i altres vegades, un virtuós tocava la cítara en concert, la qual cosa es coneix com citarística. Se sap que hi havia concursos d'aquestes modalitats.

En temps de l'Emperador Juli Cèsar August (63 a.C-14 d. C.), el aulos, instrument heretat dels grecs, va augmentar les seves dimensions i va arribar a ser un instrument de la grandària similar al de les tubes. I l'historiador Ammiano Marcelino (340-400 d. C.), ens parla de l'ús, de grans lires que havien de transportar-se en carros. I també va augmentar el nombre d'executants, de manera que formaven grans conjunts de músics, tradició que ja existia a Egipte. Lucio Anneo Sèneca, preceptor de Neró parla de la quantitat d'instruments, inclòs el hydraulis, un instrument musical antic de vent, que funcionava amb un sistema de receptacles plens d'aigua per mantenir constant la pressió de l'aire. Va ser el primer instrument de teclat i el predecessor de l'actual orgue pneumàtic

Però potser on millor es pot apreciar el gènere musical és com a acompanyament al teatre, en llocs com a circs, teatres i amfiteatres, com a Grècia. Al contrari que a Grècia, les parts de cor no eren tan importants a Roma. Hi havia parts cantades amb acompanyament de tibiae generalment, que podien ser simples o dobles, repetint-se aquestes dues vegades. Les paris tenien una afinació igual a les altres. A Roma, les parts recitades, anomenades deverbia anaven seguides de cantica o parts cantades per un solista o un duo. En els intermedis s'oferien recitals.