L'Edat Mitjana, Breus apunts d'història de la música

La música medieval és un dels temes més apassionants que la cultura en l'Edat mitjana ens brinda. A això no és aliè el fet que la forma de la música medieval és un misteri. A diferència d'altres manifestacions artístiques que perduren en el temps, la música desapareix en el moment de desenvolupar-se i l'única manera de fer-la perviure és mitjançant una notació musical que en l'Edat mitjana o no s'emprava o es feia de manera molt pobra en informació, insuficient en la majoria dels casos per a una reproducció fidel.

El que si sabem és que la música dels cristians de l'Imperi Romà de la qual serà hereva la medieval, es va basar en repertoris ja existent.

En els primers temps, la música medieval rep dues influències palpables:

  • Influència hebrea. Es recull la manera hebrea de cantar a base de llargs melismes i la importància del cant en el culte.
  • Influència grecoromana. Del món clàssic s'hereta la teoria musical amb el seu sistema modal i la valoració ètica i educativa de la música expressada per Plató.

La Litúrgia franco-romana i el Cant Gregorià vs. el Cant Mossàrab-hispà

Cant Gregorià:

La música eclesiàstica dels primers segles medievals està al servei del text litúrgic dels oficis religiosos. Però el cas és que no existia una sola litúrgia unificada.


De fet, amb l'expansió del Cristianisme a partir del segle IV, es desenvolupen diferents litúrgies regionals independents de Roma:

          • Litúrgia Ambrosiana o Milanesa
          • Litúrgia hispano-visigoda o Mossàrab
          • Litúrgia Galicana,
          • Cèltica (irlando-britànica)
          • Litúrgia Romana
          • A Orient (la Bizantina/la Síria).

Davant aquesta diversitat, l'Església veu la necessitat d'unificar la litúrgia, és a dir, d'establir un conjunt de signes i paraules que formin part de les seves celebracions, especialment en la Missa, i que siguin comunes per a tots els fidels.

D'aquesta manera, en el segle VII, el Papa Gregori I el Magne recopila i organitza una sèrie de cants romans que estableix com els obligatoris de la litúrgia unificada cristiana.

No serà fins a temps de Carlemany quan s'estableix com a obligatori en l'imperi carolingi el ritu romà, molt influït, això sí, per tradicions franco-germánicas pròpies. La relació entre els monestirs benedictins de l'Ordre de Cluny i el papat impulsen aquesta litúrgia franc-romana i el cant gregorià arreu d'Europa.

En aquest moment s'escriuen nombrosos còdexs que recullen el cant gregorià amb notació aquitana, la qual cosa ha permès la seva recuperació en temps moderns.

Gradual cisterciense (s. XII), fol.8v con el introito 'Puer natus est'.
Gradual cisterciense (s. XII), fol.8v con el introito 'Puer natus est'.

A l'estat espanyol, arrelat al riquíssim i culte ritu hispano-visigot o mossàrab, el canvi no es produeix oficialment fins al Concili de Burgos de 1080, en temps d'Alfons VI. No obstant això, a nivell local es va continuar usant el ritu hispà, especialment pels mossàrabs de Al-Àndalus.

El Gregorià 

Té una sèrie d'elements formals que es poden resumir en:

  • Us de vuit escales especials heretades dels grecs: les maneres.

  • El ritme és lliure, reduït a una espècie de línia ondulant, lleugera, molt flexible i que fuig de quant pot ser excitant i pesat.

  • Es persegueix una exaltació estètic espiritual d'acostament a Déu gràcies a la seva concentració, solemnitat, sobrietat i senzillesa.

  • És monòdic, és a dir, empra melodies a l'uníson. Es canta a capella, sense instruments musicals.

  • És el cant llatí de l'Església, és a dir, es canta en llatí.

  • És una música lligada a un text (en concret, un text exclusivament religiós) i que no té sentit sense ell.

Cant Mossàrab

Fins a la seva supressió a les acaballes del segle XI, el cant mossàrab va suposar una de les manifestacions culturals més apassionants de la música medieval. Enfonsa les seves arrels en els primers temps de la cristianització i al seu torn en la litúrgia judaica.

Lamentablement no és possible la seva transcripció per la seva notació pneumàtica que no expressa l'altura exacta dels sons.

Del repertori musical hispano-visigot o mossàrab es conserven 45 còdexs, escrits fonamentalment entre els segles X i XI. Especial importància té el famós Antifonario de la catedral de Lleó.

Malgrat que no és possible reproduir amb exactitud el cant mossàrab pel seu tipus de notació, se sap que va era més ornamentat que el cant gregorià i que es cantaven més peces.

La Música Profana en l'Edat mitjana

La música culta litúrgica és l'única que ha quedat plasmada en els còdexs.

Lamentablement la música medieval profana i popular, la que divertia i gaudia el poble pràcticament s'ha perdut perquè mai es va perpetuar per escrit. Sabem que en l'Edat mitjana era habitual el cant i el ball entre la població, en molts casos com a herència del món pagà. Ho coneixem per nombroses fonts eclesiàstiques que els condemnaven o criticaven.

Tanta insistència en l'atac a aquestes pràctiques posa de manifest la habitualitat amb la qual es produïen.

La música profana dels nobles: trovers i trobadors

A partir del segle XII, sorgeix el moviment trovadoresc. Neixen els anomenats trobadors, trovers i minnesänger. Són compositors i poetes que a vegades eren també cantaires de la seva pròpia obra. En les seves obres s'empren llengües romanços autòctones: dialectes francesos, alemany, portuguès, etc.

Cal no confondre la figura del trobador amb la del joglar. Els trobadors formaven un estament entre els quals es trobaven gents de la més alta noblesa, mentre que els joglars solien pertànyer a les classes més populars.

La música medieval profana se centra en els interessos humans, sobretot en l'amor, la guerra i la naturalesa.

A diferència del cant litúrgic, en les obres dels trobadors s'empraven instruments musicals com a acompanyament.

Alguns trobadors il·lustres van ser Guillem IX, duc d'Aquitània, Rimbaut de Vaqueiras, Marcabrúy Adam de Halle.

Entre els Minnesänger van destacar: Rudolf von Fenis, Raimar el Vell i Walter von der Vogelweide.


Al Països Catalans destaquen els trobadors Guillem de Berguedà (a la imatge apareix Guillem acompanyat de dues dames) i Berenguer de Palou. A l'estat espanyol destaquen figures com Martín de Codax i Alfons X El Savi, amb les seves famoses Cantigues.

Les Cantigues d'Alfons X El Savi són 432 melodies no compostes íntegrament pel propi rei, de singular importància per les circumstàncies culturals i socials de l'època que manifesten. Recullen diverses tendències musicals de l'època: melodies gregorianes aplicades a textos en llengua vulgar, melodies de motets polifònics en llatí o francès, tonades de cançons èpiques i cantares de gesta basades en música castellana, gallega, portuguesa, jueva i àrab, etc.

La música profana popular: els joglars

Els joglars eren infatigables ambulants que recorrien les viles i pobles de l'Europa medieval. La seva professió consistia a amenitzar la vida de les gents de l'època a canvi de diners, menjar i altres béns.

No sols se centraven en la música, sinó que entretenien al públic exercint de contorsionistes, llançadors de ganivets, equilibristes, domadors, a més de portar en nombroses ocasions animals exòtics com a micos per als seus espectacles.

En la seva activitat musical, normalment es limitaven a ser els intèrprets del cant i tocar instruments, però no eren compositors, com sí que van ser els trobadors. Les seves cançons abordarien temes obscens.

Una iconografia molt repetida en l'escultura romànica i que obeeix al fet històric és l'escena en què un trobador empra un instrument musical de corda o vent mentre una joglaresa balla amb els braços aixecats o sobre la seva cintura, contorsionant-se i deixant caure la seva cabellera. A vegades la ballarina en qüestió pot acompanyar-se amb instruments musicals senzills com alguns tipus de castanyoles.

Els instruments musicals en el món medieval

Un dels aspectes més interessants de la música medieval van ser els instruments musicals empleats en l'època.

La majoria d'instruments de l'Edat mitjana provenen o tenen un origen a Orient, al món islàmic.

Gracias a la seva representació en escultures romàniques i gòtiques i als còdexs, en què són destacables les Cantigues d'Alfons X, s'han pogut reproduir i actualment existeixen fabricants especialitzats. Mitjançant el seu so, podem acostar-nos millor al que va ser la música popular medieval.

Alguns dels instruments més utilitzats en l'Edat mitjana van ser:

  • Xeremia. Es tracta un instrument de vent de fusta de forma cònica i doble llengüeta. Apareixen reproduits en diversos tamanys.

  • Arpa. És un dels instruments més antics de la humanitat i que més apareix representat. Els que apareixen en la iconografia de l'estat espanyol estan relacionats amb els models irlandesos. En la iconografia del romànic és molt freqüent representar no sols homes amb arpa sinó fins i tot animals. Fins al segle XV foren arpes diatòniques.

  • Saltiri, una cítara premuda, amb un cos que pot adoptar diferents formes: trapezoïdal, rectangular, triangular o corbat.

  • Viola de roda. És un instrument de gran grandària de corda fregada. Es caracteritza perquè les cordes estan a l'interior i són fregades per una roda de fusta impregnada de resina accionada per una manovella de l'extrem oposat al claviller. Les cordes se seleccionen gràcies a unes tecles o clavilles. Donat la seva grandària, era necessària la intervenció de dos músics, que el subjectaven sobre les seves cames.

  • Rabec. Cordòfon de tres cordes, tocat amb arc. La seva caixa de ressonància té forma de pera i a vegades allargada. El mànec és curt i el claviller, a vegades estava inclinat cap a la dreta, fins a adoptar finalment forma de falç. Es va introduir a Europa durant el segle X des del món àrab.

  • Dulcimer. Era un instrument similar al saltiri, les cordes del qual solien aparèixer en ordres de dos a quatre. Es tocava percudint les cordes amb uns macetes de fusta.

  • Fídula (viola). Instrument de corda fregada amb cos ovalat o el·líptic, tapa harmònica plana i clavillers normalment en forma de disc.

La Polifonia

El tercer fenomen musical d'importància vital durant l'Edat mitjana és el naixement de la polifonia. La Polifonia es defineix com el conjunt de sons simultanis en què cadascun expressa la seva idea musical, però formant amb els altres un tot harmònic.

Comença a tenir importància en el segle IX, encara que probablement existia des d'abans. No és una música lineal (monòdica), sinó que diverses veus sonen simultàniament.

Dins de la Polifonia medieval es distingeixen tres grans períodes: el naixement de la Polifonia, l'Ars Antiqua i l'Ars Nova.

Naixement de la Polifonia

Aquest període s'estén des del segle IX als començaments del XII. Es donen els primers invents polifònics: l'Organum i el Discantus.

L'Organum consistia a afegir a una melodia gregoriana anomenada Cantus Firmus, una segona veu a distància de quarta o cinquena, anomenada Veu *Organalis. El Discantus eren dues veus que seguien moviments contraris.

Ars Antiqua

És el període de la música que comprèn els segles XII i XIII, en el qual es dona la famosa Escola de París. D'aquesta escola sorgiran dos músics d'enorme rellevància: Leonin i Perotin. Amb ells neix un nou sistema polifònic que anomenem Conductus (la melodia principal no és gregoriana, sinó inventada pel compositor i tenia un ritme més o menys processional.

La gran invenció d'aquesta escola és el Motet: amb dues o tres veus, de caràcter contrapuntístic, amb la característica que les veus canten cadascuna una lletra diferent i tenen un ritme també diferent, per la qual cosa resulta una música molt vivaç i contrastada.

Ars Nova

La polifonia es perfecciona amb l'Ars Nova, període que s'estén des de començaments del segle XIV al Renaixement. L'Ars Nova suposa una important revolució en el que fins llavors havia estat el cant gregorià

És l'expressió perfecta de l'home gòtic: l'efecte purament sonor i l'evolució i enriquiment dels ritmes i les harmonies. L'Ars Nova permet fixar les notes i admet acords.

Cal destacar a Guillaume de Machaut amb la Missa de Notre Dame, a Itàlia Landini, Bolonya Ciconia i als Països Catalans tenim una obra que resumeix les nostres aportacions, el Llibre Vermell de Montserrat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Antiga Roma, Breus apunts d'història de la música